27 de Juliol de 2020

PERQUÈ SOM GENT AMB HISTÒRIA

No deixem de narrar-nos per a no perdre el fil del que som i seguir connectats a l'impuls de vida. D'això s'encarreguen els diàlegs interns que no cessen ni de dia ni de nit.

A vegades se t’enduen  d'un lloc a un altre fins que perds el sentit de l'aquí, portant-te a l'allà, el lloc dels records on alberguen les històries que s'entrecreuen, algunes amb final i altres no renuncien a tenir-ho, aquestes solen ser sorolloses.

El verb recordar, es compon del prefix re -de nou- i un element -cordare- format sobre el nom cor, cordis -cor-.Antigament existia la creença que el cor era la seu de la memòria.

Lloc al qual  t'aferres perquè no imperi l'oblit sobre el jo passat, que de vegades ressona de nou al teu cor.

Quan la velocitat i la intensitat d'aquests diàlegs augmenten, t’enduen al caos teixit d'angoixa que no sempre és possible evitar, la reivindicació de les històries inconcluses que et segresten d'aquí cap allà.

De vegades  és així, requereixen   temps  prendre decisions importants, fins que el malestar es fa insuportable o afecta a àmbits importants de la teva vida.

Una de les habilitats que he après és a negociar amb la meva ment per esbrinar quin és el sentit de mantenir les històries inconcluses.

Només llavors des de la distància i des de l'assossec de l'aquí  puc assimilar, entendre i entendre’m a mi mateixa per a poder concloure’ls. 

Una altra,  l'escriptura que m'ajuda a posar ordre al caos, i sense tibantor em permet arribar al  més profund de mi, olorar-lo i tocar-lo sense fondre’m  en l'allà. Per a poder filar retalls d'històries que necessiten un punt i final.

Sense oblidar-me, que com en l'escac  algunes partides acaben en taules o en empat, aquest és el final

La signatura   imprescindible,  una bona encaixada de mans.