19 de Gener de 2025

ARA QUE PUC I ALTRES COSES VAN PASSANT

De vegades s'escriu des del dolor viscut. Un  intent d'ajuntar el principi i el final de l'experiència. Després de les pèrdues de la vida sorgeix la necessitat de trobar una xic de coherència al sense sentit del que la vida t'ha tret. 

Els subterranis de la vida s'obren sense que es pugui tenir el control.

La ridícula idea de no tornar a recuperar el que s'ha perdut desespera. Genera turbulències. Es busca que tot torni a allò conegut i t'agafes al que queda.

Es fingeixen coses per crear realitats, perquè cal recuperar-se entre les restes que sobreviuen. 

Perquè el dol està renyit amb la immediatesa. L'adverbi de temps "aviat" no hi té cabuda. I si corres no arribes enlloc.

Amb el dol només queda negociar i afrontar cada dia. Sense objectius a llarg termini. Fent alguna cosa amb la tristesa, companya i aliada del procés si aconsegueixes que no t'ofegui. Tot i que es manté latent com un rierol que a moments voldria desbordar-se.

Reconeixent-la i deixant espai per a tot allò que volguessis evitar.

Així es va polint la ferida. Trobant una mica d'esperança al desastre.