16 de Novembre de 2018
LA LLUNA CADA DIA BRILLA EN SOLITUD
No és obligatori tenir parella. També pots ser molt feliç assaborint la teva solteria i aprenent d’ella. Per algunes persones aquesta és la seva elecció, i no un període entre relacions.
Podent compartir les seves vides, trien no fer-ho.
Mentre que per a altres, les ruptures de parelles són experiències insostenibles que les connecten amb la sensació de buit i el pensament que no podran ser felices si no hi ha algú amb qui compartir la vida.
La dificultat rau, en sostenir la connexió amb si mateix perquè les endú a la solitud profunda, barrejada amb la culpa per creure que no saben fer-ho.
De vegades, aquestes emocions solen ser tan intenses que debuten en quadres d'ansietat.
Aleshores solen arribar a teràpia, amb impotència, cansament i enuig.
L’enfado, especialment amb els missatges que com intents d’ajuda reben: "has de saber estar bé!"
El que he après en consulta amb aquest tipus de demandes, és que la persona cognitivament sap el que ha de fer, però no pot evitar no fer-ho.
Per exemple,.....
ser conscient que cuidar-se després d'una relació dolorosa i un final encara més difícil, requeriria donar-se un temps per recuperar amistats, activitats, ... coses que van anar deixant de costat, i alhora bloquejar les accions, al·ludint a la manca d'energia i que sola no podrà aconseguir-ho.
Aquest és el moment que aprofito i mitjançant la curiositat, validar que ja estan fent algunes coses per estar bé: per exemple cercar un recurs terapèutic és fer alguna cosa.
Cerquem una nova mirada.
També, que a partir d'aquest moment i perquè així ho tria treballarem en col·laboració per assolir aquesta fita:...
"en saber com estar bé ".
I m'agrada explicar el com ho farem mitjançant la psicoeducació, perquè ajuda a continuar amplificant la finestra de tolerància a la nova situació vital.
Perquè inicialment necessiten saber el que està passant, més enllà de la dificultat que presenten: busquem el significat implícit.
És un bon moment per a fer revisió dels recursos o habilitats que s'han anant bloquejat al llarg del temps arran d'experiències viscudes, treballem sobre els inexistents que ajudin a desbloquejar accions per afrontar la vida quotidiana, que es la fita inicial.
He deixat de buscar la motivació en els meus clients/es.
Vaig descobrir llegint al filòsof José Antonio Marina, que -la promesa és un compromís voluntari per a decidir el futur-.
Ara no busco motivació o confiança inicialment, seria molt demanar i així ho dic. Busco la promesa com a compromís amb ells/es i també el treball terapèutic, he comprovat que és més efectiu.
A quin tipus de recursos faig referència?
A l'autocura personal, assumint la responsabilitat del propi benestar físic, emocional i social.
"Aprenem a cuidar-nos com ens van cuidar".
Al desenvolupament de relacions saludables: la qual cosa implicarà treballar amb la capacitat personal per a hi posar límits. Al meu parer, el recurs per excel·lència, representen la seguretat mentre s'està en relació.
Inverteixo temps en el seu desenvolupament fins que finalment s'integren i formen part de la memòria procedimental.
Perquè assolir aquesta habilitat va a representar no perdre el sentit del JO, de la individualitat per a sentir-se diferenciat d’un altre en relació.
Aquesta capacitat que vas a poder ser tu perquè valides els teus sentiments, les teves decisions i els teus pensaments.
També escolto sovint, que als homes els costa menys la solteria que a les dones. Explícitament semblaria que si, encara personalment no estic d’acord.
Al meu parer, les diferències se expliquen
per els mandats de gènere: el que socialment s'espera de dones i homes, això si és diferent.
En acabar vull compartir, que els ingredients bàsic per al funcionament de les relacions de parella és el desenvolupament d’una personalitat madura.