2 d'Agost de 2022

EL FASTIGÓS DE NO SER

Les ferides no assistides s'acaben tancant pel cansament. D'ignorar  saber algunes coses.

El jo amablement es desarma per erigir-se en substitut del genuí que aparenta ser curatiu.
 
Es serveix de l'esgotament i s’empara en la resignació del “ja és tard…”. El que roman al terreny del que és idèntic no és estrany per a l'organisme. No és un daltabaix per  la resistència immunològica.
 
Per al cervell és tot un desafiament no saber què passarà després, s’alarma i bloqueja l’acció.
 
Fins que l'ànima s'esgota per la síndrome del desgast. És aleshores quan l'estratègia es rendeix als peus de la fragmentació que comporta la depressió.
 
Esperant ser assistida amb profund, atent i lent assossec contemplatiu.