28 de Febrer de 2019

EL PODER DEL MOVIMENT.

Fa alguns dies vaig participar en una activitat,  "Exploració del moviment intern mitjançant  la dansa i el ioga". Va ser una activitat molt enriquidora. Tornar de nou a viure, el poder del moviment per a  evocar fragments de vida. En aquest cas, un bocí de la meva infància.
 
Lloc que no és "el de l'oblit", sinó allà on es guarden el arxius de vida que fonamenten el que som, el que sentim i com vam aprendre a bregar  amb el món que ens va rebre. Antonio Damasio va anomenar-lo,  -l'ésser autobiogràfic-.
 
Vull compartir-lo i per això parafrasejaré el "Me’n recordo", ... .la meravellosa obra de Joe Brainard ":
 
Me’n recordo que m'agrada ballar ... i riuen.
Me’n recordo  quedar  immòbil, ... l'únic moviment, el de les llàgrimes que en silenci llisquen  per les galtes.
Me’n recordo  i sento la tensió mentre en miren. 
Me’n recordo de la vergonya que sento quan diuen el meu nom.
 
...... no vull continuar, serien interminables els "me'n recordo".  
 
Perquè la memòria, és com un món subterrani, que s’estructura en diferents nivells de profunditat.
 
En aquesta experiència, el moviment dels meus peus mentre el grup mira va activar el magatzem de la meva memòria procedimental. Just el calaix dels aprenentatges de tasques complexes, les quals s'aconsegueixen mitjançant la repetició de mecanismes neuronals complexos, que treballen de manera independent fins que finalment ho fan conjuntament.
 
En la meva infància, el  poder de les "rialles" va ser la humiliació. La conseqüència, bloquejar la possibilitat de desenvolupar un talent artístic que estava en curs, disposat  a donar-se’n.
 
En paraules de Merleau-Ponty,(...) “ va afectar -la imatge corporal- que es construeix en relació mitjançant la mirada de l'altre”. 
 
Mentre que la noció de - esquema corporal- es relaciona  amb la propiocepció, al·ludeix a la individualitat que regula la postura i el moviment.
 
El que si es va mantenir intacte i no es va rendir va ser l'anhel per la re-apropiació del propi cos.
 
I no va ser en va, perquè el meu enfocament de treball ho contempla com a element indispensable de la intervenció psicoterapèutica.
 
Perquè sabem que el jo articulat conscient,  no és una cosa amb la que venim equipats a aquest món.
 
Es construeix mitjançant un llarg procés evolutiu corporal. Que ve donat per la mirada externa i després el reconeixement mutu.