Para disfrutar la libertad,
debemos controlarnos a nosotros mismos. 

Virginia Woolf

 

Amb enuig em disposo a escriure per trobar una mica de calma interna, ara que no existeixen els diumenges i visc en  l'imperi de la incertesa. Se'm fa difícil imaginar el poder de la quotidianitat.
 
Aquesta situació que sense permís arriba i m’imposa un ordre. Em visc en una calma aparent que sento com a amenaça, en un silenci que no és passiu i tampoc meditatiu.
 
Sense voler em manté  a l'aguait, ho noto en com em moc. Esperant alguna paraula de consol. I em frustra perquè encara no arriba.
 
Amb curiositat busco algun estímul conegut al meu voltant. I és llavors quan puc veure com algunes ànimes en les terrasses encuriosides  buscan alguna cosa al que aferrar-se.
 
Mentre el carrer roman desert. Fins que irromp algun transeünt a pas ferm i ràpid, com si fugís d'un no sé què.
 
Perquè la por se sent a nivell individual però també s'encomana. Estreta el camp de la consciència i s'apodera de el cos, a què humilia.
 
És molt potent i forma part del nostre sistema defensiu que dispara els mecanismes de lluita i fugida.
 
A hores d'ara el mecanisme de fugida, -en relació amb el moviment- està apagat com a solució a el problema que vivim. La qual cosa ens porta a un altre mecanisme, el de la submissió. A què recorre l'organisme quan l'amenaça és desmesurada.
 
Llavors busco una sensació dins meu que em ancori al concret, aquesta realitat que ens  toca viure. Perquè la meva ment no vague en la superfície. Restringeixo i no deixo pas a cada pensament que volgués emergir.
 
Em dic a mi mateixa que res és etern i intento focalitzar-me en el que depèn de mi per trobar assossec i recuperar el control de la meva vida en aquestes circumstàncies, aquí i ara no després.